Santiago Posteguillo, guanyador del Premi Planeta

posted in: Sin categoría | 0

La Vanguardia, 15/10/2018

Com Julio César davant el Senat romà, l’escriptor valencià Santiago Posteguillo, de 51 anys, s’ha plantat victoriós davant el miler de convidats de la 67a. edició del premi Planeta de novel·la. Allà, al Palau de Congressos de Barcelona, aplaudit per les autoritats polítiques i editorials del país, tothom ha entès que proclama el mateix que l’emperador: “Veni vidi vici” (“Vaig arribar, vaig veure, i vaig véncer”), ja que la seva novel·la Jo, Júlia -a la venda el proper 6 de novembre- s’alça amb el preuat guardó, que, amb els seus 601.000 euros, és el més ben dotat de les lletres espanyoles.

Jo, Júlia s’ambienta entre els segles II i III després de Crist. La seva protagonista és Júlia Domna (170-217), personatge històric que va ser esposa i mare d’emperador, va aconseguir el títol de “augusta” i van arribar fins i tot a encunyar monedes amb la seva efígie. Desconeguda pel gran públic, no es va limitar a un paper decoratiu o de consort sinó que va influir en diverses de les decisions del seu marit i del seu fill, que van comptar amb ella per a la gestió de l’Imperi.

‘Jo, Júlia’ està ambientada entre els segles II i III després de Crist

La novel·la narra “l’ascens fulgurant”, segons el jurat, d ‘ “una dona immersa en un món d’homes que lluiten pel poder polític”. Una “augusta” que “maniobra hàbilment i aconsegueix encastellar-se usant sàviament les seves armes de dona”. Tot es narra “a través de cinc personatges, que constitueixen altres esglaons per a la consecució dels seus propòsits”, en paraules del portaveu del jurat, Juan Eslava Galán.

Júlia Domna, nascuda a Emesa (l’actual Homs, a Síria) va ser filla d’un gran sacerdot de la divinitat solar Baal, i li van vaticinar que es casaria amb algú que arribaria a emperador. Per aquest motiu l’ambiciós Lucio Septimio Sever, procònsol de la Gallia Lugdunensis, la prengués com la seva segona esposa. Van tenir dos fills, Lucio Septimio Basiano (el futur emperador Marc Aureli Antoní Caracalla) i Publio Septimio Geta. L’any 193, en efecte, Septimi Sever va ser proclamat emperador. I Julia, d’empenta, l’acompanyava a tot arreu, incloent les expedicions militars, el que va fer que li concedissin el títol de “mater castrorum”.

La novel·la narra “l’ascens fulgurant d’una dona immersa en un món d’homes que lluiten pel poder polític”

Poc hi haurà hagut d’afegir Posteguillo al melodrama que va ser, en la vida real, la seva existència, ja que el prefecte Cayo Fulvio Plauciano, conseller de l’emperador, gelós per l’enorme influència de l’emperadriu al govern, va convèncer a Septimi Sever que la seva esposa havia estat adúltera. Va ser processada per això i condemnada a la retirada de la vida pública. Un ostracisme que va aprofitar per aprofundir en els seus estudis de filosofia i religió, i per formar una camarilla intel·lectual amb figures com el filòsof Filòstrat i el metge Galeno. Posteriorment, durant el principat del seu fill Caracalla (211-217), que es va desentendre de la cosa pública, ella va reprendre la seva participació en la política. Va acompanyar a Caracalla en la campanya bèl·lica contra l’Imperi part (any 217), on l’emperador moriria, el que va provocar el suïcidi de la seva mare malalta, a Antioquia.

Posteguillo (València, 1967) és un dels novel·listes històrics més sòlids de la narrativa espanyola actual. La Roma clàssica és el seu escenari predilecte. És autor de la trilogia d’Escipió l’Africà, Africanus: el fill del cònsol (2006), Les legions maleïdes (2008) i La traïció de Roma (2009); d’una altra trilogia sobre Trajà, “un dels tres espanyols que van ser amos del món, juntament amb Carles V i Felip II”, composta per Els assassins de l’emperador (2011), Circ Màxim (2013) i La legió perduda (2016). La seva passió lectora li ha conduït, així mateix, a l’assaig de divulgació literària, amb obres com La nit en què Frankenstein va llegir el Quixot (2012), La sang dels llibres (2014) o El setè cercle de l’infern (2017), sobre autors maleïts o oblidats.

Posteguillo (València, 1967) és un dels novel·listes històrics més sòlids de la narrativa espanyola actual

“El que feien els romans no cau -assegurava Posteguillo, donant cops amb la ma a les pedres de la graderia de Itàlica, al 2013-, de fet les millors pedreres del Renaixement van ser els vestigis de l’antiga Roma, que eren saquejats pels constructors a la recerca de materials sòlids . Serveixi la metàfora, doncs, per parlar del que és literari, que segueix nodrint-se de fets esdevinguts en l’època de l’Imperi. Què aporta la visió contemporània de Posteguillo a la narrativa històrica? “El ritme i el que jo anomeno l’angle inesperat -respon-: posar la càmera on ningú l’ha posat abans, per exemple narrant la cursa de quadrigues des del punt de vista del cavall, com fan a la fórmula 1″.

Així mateix, la novel·la finalista va ser “Un mar violeta oscuro”, debut en la ficció de la periodista i actriu Ayanta Barilli (Roma, 1969) -filla, per cert, d’un altre guanyador del Planeta, Fernando Sánchez Dragó-, que ofereix una saga familiar, “una novel·la coral que explica la història de tres dones, àvia, mare i filla, indagant en el passat de la família, que inclou una figura masculina despietada que aboca a la bogeria, amb un fons històric que mostra l’evolució de la imatge de la dona i la seva lluita pels drets des de l’últim terç del XIX “, en paraules del jurat. Barilli està vinculada als projectes periodístics de Federico Jiménez Losantos, com Libertad Digital i Es Radio.

Els premis ja estan donats i les novel·les surten en tres setmanes. Alea jacta est.