Quim Monzó, un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en el bibliobús

posted in: Sin categoría | 0

La Vanguardia, 05/06/2018

No, Quim Monzó no va fer un Frankfurt 2. El flamant Premi d’Honor dels Lletres Catalanes va rebre ahir el guardó en un Palau de la Música entregat, però el mestre no va pronunciar un discurs com el de Frankfurt, perquè, com ell mateix havia explicat, “el que havia de pronunciar eren unes paraules d’agraïment”.

El president Quim Torra, el president del Parlament, Roger Torrent, la consellera Laura Borràs, l’expresident Montilla, el regidor Jaume Asens -l’alcaldessa Ada Colau no hi va assistir- i un munt de personalitats que no hi cabrien en aquest mirador, van acompanyar l’escriptor en una vetllada emotiva on, per primera vegada en cinquanta edicions, el president d’Òmnium Cultural no va poder estar present. L’acte es va obrir amb les paraules de Jordi Cuixart escrites des de la cel·la 201 de la presó de Soto del Real: “Òmnium va néixer per salvar els mots i ara ha de salvar els drets humans”.

Les riallades van arribar quan va sonar el malalt del cibersexe de les Supremes de Móstoles

Com Monzó és un personatge singular, amb un caràcter singular i una obra singular, l’acte de lliurament del premi també havia de ser-ho. Trencant motlles i defugint parlaments que l’escriptor hauria considerat carrinclons, a l’escenari es van succeir petites performances a partir de la seva vida i la seva obra. Va haver-hi fragments televisius i la música van ser clips de cançons que ell recomana via Twitter: des Sam Cooke amb A change is gonna menja, fins Adriano Celentano amb Pregherò, passant per Les Supremes de Móstoles i el malalt del cibersexe, que va provocar sonores riallades. I la impagable actuació en directe d’Albert Pla.

Òscar Dalmau va ser el mestre de cerimònies i el professor Manel Oller va aportar l’anàlisi desenfadat de l’obra literària de qui “sotmet els materials a la màxima pressió fins cristalizarlos”. Mònica Terribas el va responsabilitzar d’haver-nos fet veure el món amb uns altres ulls, mentre que Jordi Basté ha subratllat que Quim Monzó no només era molt bo escrivint, sinó que “ha fet de la improvisació un art”. Per la seva banda, uns quants traductors de la seva obra en llengües de tots els racons del món van destacar la síntesi, l’essència, la genialitat i l’humor de la seva narrativa.

El vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, va declarar que “ni els embargaments, ni els registres intimidatoris ni les vexacions” els farien renunciar a la seva tasca cultural: “Perquè estimem el castellà i totes les llengües, defensem el català a ultrança”. L’acte va estar puntejat amb crits de llibertat per als presos i d’independència i es va tancar amb les paraules del premiat:

“Si hagués nascut ara, o fa uns pocs anys, no sé si m’hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber, tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d’escriure, encara que sovint donin pena “, va arrencar. Gran lector des de nen, va recordar: “Acabats aquests pocs llibres que hi havia a casa, vaig descobrir que cada mes, crec, a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) aparcava bibliobús (…) Saber que hi havia un invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses (…) Juntament amb les parades dominicals de llibres vells del mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres “, va confessar.

“I com una cosa porta a l’altra, llegir em feia escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius rèpliques o matises textos que t’han agradat. I perquè -siguem sincers- no hi havia gairebé res més que fer “, va continuar. “D’adolescent escrivia perquè odiava el món que m’envoltava, el règim claustrofòbic que regia el país i als meus pares (…) Cada dia posava per escrit la nàusea que em provocava tot el que m’envoltava i em vaig acostumar. A la nàusea i al món. Em servia de teràpia, suposo, i potser per això vaig aconseguir no tirar-me pel balcó, com tantes vegades havia imaginat. El primer text que podríem considerar un conte es deia precisament el suïcidi. Jo vaig haver de tenir catorze anys “, i va explicar l’argument d’aquest conte inèdit que ja apuntava el que ha estat el tarannà de la seva obra.

“Ara farem un flashback. Quan anava a aquell bibliobús aparcat just al mig de la plaça de Sants no sabia que la idea de crear-los havia nascut amb la Mancomunitat. Tampoc sabia que va ser la Generalitat de l’època republicana qui els va consolidar. Ni que l’últim viatge que va fer un d’aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al capdavant de guerra) va tenir lloc el 23 de gener de 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d’entrar a Barcelona. Dins el bibliobús anaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l’exili. Que, en comptes de proveir de llibres als ciutadans, el bibliobús servís per portar escriptors a l’exili és un retrat nítid del que ha viscut el país al llarg de la història, i del que viu encara ara. Tant de bo mai més s’hagi de utilitzar un bibliobús perquè les persones (siguin escriptors o no) puguin fugir de la injustícia, l’opressió i la tirania “, va acabar.

No, Monzó no va fer un Frankfurt 2, sinó un Palau 1, perquè quan un escriu una columna diària i aconsegueix no repetir-se al cap dels anys, és que pot innovar en cada cosa que fa.