Juan Gómez-Jurado va ser l’autor més venut en 2019, 2020 i 2022 amb la saga de la ‘Reina vermella’ i, ara, l’escriptor més popular del nostre país ja ha venut 60.000 de la seva última novel·la
La fórmula del best seller no existeix. És el que diu qualsevol editor, també de llibres comercials. Si n’hi hagués, hi hauria molts més escriptors supervendes i la indústria editorial mouria més diners. És un argument cert. Però també és veritat que hi ha algunes dreceres. L’únic problema és que cal conèixer-los i aquests pocs els dominen. Un d’ells és Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), l’autor més venut a Espanya en 2019, 2020 i 2021 amb la seva saga de la Reina vermella. Més de 2,5 milions d’exemplars venuts, segons la seva editorial, Edicions B. Acaba de llançar nova novel·la, Tot crema, i ja porta 60.000 exemplars, la qual cosa duplica les vendes de llançament del seu anterior llibre, Rei blanc. Ell mateix ho explica al Confidencial: “És una bogeria. Una autèntica salvatjada”.
Gómez-Jurado afirma haver passat les dues últimes setmanes amb por. Aquest vertigen de les expectatives. I de veure els 275.000 exemplars que l’editorial havia preparat per a la primera edició de Tot crema en una nau de Navarra recentment impresos. Ho revela en una xerrada per telèfon mentre viatja en un tren camino d’un institut per a donar una xerrada. Ja ha començat la gira i sap que no pararà en uns quants mesos. Així és la seva vida des que és el gran bestseller espanyol.
“La inseguretat, els dubtes, és normal. Li ho explicava a Arturo Pérez-Reverte, perquè ell ja porta 30 anys sent un best seller, però jo encara haig de processar, entendre moltes coses”, confessa. Per això li va donar temor aquella nau industrial. “És que és 85 vegades la foto que em vaig fer amb els exemplars de la saga de la Reina vermella. És omplir dues vegades i mitja el Santiago Bernabéu amb una fila de llibres de dos metres d’altura. Són números tan inassumibles que el millor que pots fer és desaparèixer del teu propi univers, abstreure’t, perquè, quan ja el que queda és l’espera davant el tret de sortida, llavors, et mors de por”, assegura.
Fórmula màgica?
El que tots ens preguntem és com ho ha fet, com ha arribat fins aquí aquest autor que va començar en 2006 amb Espia de Déu i que ara embeni centenars de milers d’exemplars, a més de portar pódcast amb milers d’escoltes com a Todopoderosos i Aquí hay dragones i de tenir una sèrie gairebé en marxa en Amazon Prevalgui.
El primer que destaca és que ell no ha canviat des dels seus inicis. Sí ha polit l’estil, ha canviat algunes coses, usa noves eines, però “continuo sent la mateixa persona que va començar: un xaval dominat per l’entusiasme que sap perfectament qui és, que sap que no és un escriptor literari, que no li donaran premis literaris i no li importa. L’única cosa que vol contagiar a la gent és el seu entusiasme per la lectura”.
I, bé, això com es contagia. Com s’aconsegueix que, per exemple, en aquesta última novel·la el lector es quedi enganxat a dos personatges tan antagonistes com Aurea i Mari Paz, dues lladres novençanes que donaran un enorme pal a amos de casinos i banquers després d’una successió de fets increïbles que transcorren sense respir i pujant cada vegada més de revolucions. Fins al lector més calmat, més en les antípodes d’aquest thriller, entra en el joc.
Aquí comencen aquestes dreceres. “El que faig abans de cada llibre és plantejar-me on està la història que vull explicar i modificar la manera que tinc de contar les històries en funció del que la història em demana. Si volgués escriure el mateix llibre em seria més fàcil, però no el faig mai. Em sento i penso: aquesta història com es conta? És un triangle equilàter com “Tot crema” que va pujant de volum sense pausa? Tot això tinc llegir-ho des d’un punt de vista emocional. Ho veig així envoltat de papers i ordinadors on apunto coses”, sosté.
Hi ha escriptors que omplen el seu despatx de pósits, de notes, que claven dades i dates en taulons, com resumia fa unes setmanes Luz Gabás després de guanyar el Premi Planeta per a explicar com crea les seves novel·les. Gómez-Jurado es confessa molt visual. Abans d’escriure, ell ha de “veure” la seva novel·la perquè també la pugui “veure” el lector. I aquí entra també la tecnologia, programes com Scrivener d’escriptura no lineal. “En comptes d’un word, és un entorn en el qual els capítols es converteixen en objectes perquè puguis entendre quina posició tenen dins del llibre”, manifesta. Tot està mesurat i calculat per a mantenir l’interès del lector.
Això es trasllada també a la maquetació de la novel·la. “Quan la persona amb la qual treball es posa a maquetar el llibre veiem junts on acaben les frases, on acaben els capítols, perquè el lector mantingui l’emoció fins a passar la pàgina o, si li interessa molt, acabar una cosa molt emocionant al final de la fulla i deixar l’un altre per a la següent”, revela. Aquest treball pot durar un mes. Aquí apareixen alguns trucs, com ocorre en aquest “Tot crema” amb la part del casino: “En aquesta escena vaig reduir el cos de lletra fins a incloure 220 paraules per pàgina perquè cada vegada que el lector sortís de la pàgina estiguéssim en un altre lloc amb un altre personatge. És com si les pàgines estiguessin parlant entre elles. És una tècnica semblant al tall cinematogràfic”, afegeix.
La part de la planificació de la novel·la, pensar en els personatges, trobar la musicalitat de cadascun —com parlen, què és el que cadascun faria— li porta a aquest autor el 70% de la creació de la novel·la. Després, diu, es posa a escriure 16 hores diàries fins que la culmina sempre sabent on està el final. “Soc incapaç de treballar sense saber a on estic anant. El final de la història marca tota la resta”, comenta. Escriu sense descans, encara que aquesta és la part que menys li agrada. És més, la detesta. “Odi profundament escriure. Soc extraordinàriament infeliç mentre estic escrivint. És que és el contrari al que hauria de ser. Has d’estar moltíssimes hores davant de l’ordinador sofrint. Odio escriure amb totes les meves forces, però no hi ha res que em doni major alegria quan ho he acabat i, d’altra banda, no hi ha res que pugui fer millor”, assegura.
Després, clar, arriba el millor. Aquesta trobada amb els lectors que ja a penes pot controlar. És el que ocorre quan a un li llegeixen milions de persones, a més, tan transversals com són els lectors de Gómez-Jurado, que s’ha trobat amb xavals de 15 anys, senyores de 85 —”que em va demanar que li expliqués com acabava la saga de Reina vermella perquè s’estava morint i no li anava a donar temps a llegir el final”—, fins a intensivistas mentre fan guàrdia a l’hospital. D’aquí ve que no temi decebre. “És impossible agradar a tothom. L’única manera de fer bé el teu treball és escriure per a tu mateix. Això és el que et permet tocar de peus a terra. Entusiasmar-te per la teva pròpia història i escriure per a aquest nen de 12 anys que es ficava en el llit amb la llanterna per a llegir perquè li deien que ja era tard”, rasa.
Les dreceres
L’èxit de Gómez-Jurado l’aconsegueixen pocs autors. A Espanya, ara mateix, segons les dades de mitjans com GFK o todostuslibros.com, li acompanyen Almudena Grandes amb Todo va a mejorar, Arturo Pérez-Reverte amb Revolución, Carmen Mola amb Las madres, Eva Saénz de Urturi amb El libro negro de las horas, Ildefons Falcones amb Esclava de la libertad, La vecina rubia amb Contando atardeceres i, el més sorprenent per la temàtica, Santiago Lorenzo amb el seu Tostonazo. La resta són novel·les històriques o negres/thrillers o romàntiques, o una mica de cadascun d’aquests gèneres. És el que més llegim en aquest país. I aquests autors són els que tenen aquestes claus per a conèixer les dreceres que els portin als lectors.
“La novel·la històrica mainstream funciona molt bé perquè és una mescla de gèneres i perquè, a més, sempre tracten del present creant un joc de miralls que li serveixi al lector d’avui. I, després, si s’identifiquen amb els personatges, si empatitzen, es crea aquest joc que funciona moltíssim”, explica el periodista David Yagüe, especialitzat en novel·la històrica. És el cas, per exemple, del que ocorre amb les novel·les de Santiago Posteguillo, com l’última, Roma soc jo, que tracta de Juli Cèsar, però en realitat és un thriller judicial en el qual Juli Cèsar és un advocat que intenta destapar (i encausar) a un entramat polític criminal. Com succeeix amb les de John Grisham.
La identificació també es produeix en els thrillers. Aquí estan els problemes familiars de la trilogia del Baztán de Dolores Rodondo. Potser no són els mateixos problemes, però tots tenim problemes familiars. Aquest és el mirall. En l’última novel·la de Gómez-Jurado, tenim diverses dones protagonistes amb les quals més d’una lectora empatitzarà encara que no es visquin les mateixes escenes d’acció: les bosses, els pintallavis, la tasca de ficar al llit a unes nenes, portar-les al col·le, la por de deixar-les soles a casa. Un cert costumisme que enllaça amb un altre factor que assenyala Yagüe: no oblidem que les que més llegeixen a Espanya són dones.
I socialment és un moment de reivindicació del paper femení en el passat, present i futur. Tot quadra. Això ho sap també l’editor Alberto Marcos, de Plaza & Janés, un segell de Penguin Random House amb vocació comercial que publica a Julia Navarro, Isabel Allende o Ken Follett, entre molts altres. Hi ha una preponderància dels personatges femenins, però també de diversitat sexual en les històries. “Jo ara estic tractant temes en un segell amb vocació d’arribar al gran públic que fa 15 anys no hagués pogut plantejar en un comitè editorial perquè m’haguessin dit que és un tema massa de nínxol”, manifesta. En Tot crema fins i tot una de les protagonistes és lesbiana.
Són novel·les que, principalment, juguen amb la mescla de gèneres. Són difícils d’etiquetar. “Un detectiu que investiga un crim en la II República és novel·la negra o històrica? De totes maneres, el lector al final el que vol és una bona història i entretenir-se”, ressalta Marcos, que sí que insisteix que el que es busca és una cosa original. “Si t’arriba l’enèsim llibre sobre l’assassí en sèrie igual ja no es publica. Busquem alguna cosa com Blanco immaculat, de Noelia Lorenzo Pino, amb dues dones policies en comptes de la típica parella home-dona. Llibres que apel·lin a una nova sensibilitat”.
Ara bé, que a ningú se li oblidi: no és fàcil arribar a una gran massa de lectors, no tothom pot i, encara que alguna vegada s’hagi donat amb la tecla, no significa que es vagi a repetir. Hi ha dreceres, sí —que et distribueixin bé i estar en moltes baldes de les llibreries també ajuda, com fan els grans grups—, però, per a aconseguir el que ha aconseguit Juan Gómez-Jurado, cal anar més enllà de fórmules. Molta feina i alguna cosa que ja és indesxifrable.
Article originalment publicat a El Confidencial. Consulta l’article aquí.
